Aprofitant el temps

D'això ja fa dies. Van ser moltes hores les que vam haver d'esperar el final de les converses entre Foment i sindicats per acordar els serveis mínims al ministeri de Foment. No tant com la reunió que acabar al desacord pel que fa a la reforma laboral, però gairebé. A diferència d'aquesta anterior reunió, no vam haver d'estar al carrer, sinó que ens van deixar entrar. I sortiem a l'aparcament a fumar i a xerrar, hores i hores. Van ser 12 hores eh. Vam arribar a la tarda, esperant que l'acord seria pim pam. Ens anaven dient que la cosa ja gairebé estava feta. Al final la roda de premsa va ser a les sis del matí. Entremig, què? El ministre Blanco va sortir de la reunió cap a la una de la matinada, va veure que hi havia periodistes estaven asseguts en rotllana i va preguntar què feien. A partir del segon 40 del vídeo ho podeu esbrinar. Però el vídeo està tallat en aquest punt, per què? Potser perquè va dir que 'seria terrible' el ministre participant en l'activitat que feien els periodistes després de la reunió amb els sindicalistes. Com tohom, sense el micro també guanya en Blanco.

M. C.

CAGADA A LES CALCES

Quin paperàs que ha hagut de fer Leire Pajín avui. Zapatero calla, Blanco també (pensa la metàfora per dir demà) i ella ha hagut de posar cara de l'"aquí no passa res i som l'exemple de la democràcia". Algú va mentir 3 vegades i ella ho ha fet sis cops quan li hem demanat si la victòria de Tomás Gómez feia més feble Zapatero.
Sis cops ha respòs que el seu partit és un exemple de democràcia. Perquè ho dubtem tant?

Leire Pajín sol conversar amb els periodistes uns minuts després de les rodes de premsa, l'últim dilluns de setembre van ser 7 o 8 minuts, hi havia "bon rotllo" en la conversa que òbviament era OFF però podia ser ON perquè no va dir res de l'altre món. Avui s'ha escapat uns segons després d'acabar la roda de premsa, no fos cas que no tingués resposta a les preguntes òbvies. Aquí en teniu algunes justificacions. Això si, visca la democràcia!

L'art d'invertir des del quilòmetre zero

Es diu que una imatge val més que mil paraules, i en aquest cas, més que mil paraules, mil milions d’euros. El quadre que es pot veure a la fotografia es troba a la sala de reunions més gran del ministeri de Foment, a la tercera planta, i explica de forma ràpida i visual una manera d'entendre la política d’inversions de l’Estat . És l’Espanya radial que neix al quilòmetre zero. De corredor Mediterrani, res, de connexions transversals, res. De Madrid a la perifèria.

Fa gràcia veure’l aquesta setmana just en el moment en què es repeteix la batalla entre el PSC, d’una banda, i CiU i ERC, de l’altra, sobre el grau d’inversió real a Catalunya. Foment i els socialistes catalans sostenen que els comptes de Salgado compleixen escrupolosament la disposició addicional Tercera de l’Estatut i destinen a Catalunya el 18,6% del total, mentre que els nacionalistes diuen que quan es llegeix la lletra petita la inversió es redueix al 15%, i recorden els 800 milions que l'Estat no ha executat dels pressupostos dels anys 2007 a 2010. A Andalusia la inversió al 2011 és del 18%, sense lletra petita.

Per cert, l’obra, titulada Mapa i signada per Pelayo Ortega, va ser adquirida al 2002 per encàrrec de l’aleshores ministre Francisco Álvarez Cascos juntament amb vuit pintures més per 240.000 euros, 400 milions de les antigues pessetes, a la galeria Marlborough, dirigida per la seva companya sentimental, María Porto (amb qui es va casar en segones núpcies al 2006). Quan hi ha haver canvi de govern i Zapatero va substituir Aznar a La Moncloa, ni Magdalena Álvarez ni José Blanco la van fer retirar. Potser és per estalviar, o que s’hi senten còmodes.

Roger Pi

Els sindicats no saben organitzar ni un canutasso

Els secretaris generals d'UGT i CCOO havien d'atendre als mitjans de comunicació a un quart de set del 29S a Cibeles de Madrid perquè la manifestació sortís a dos quarts. Però Méndez i Toxo van arribar gairebé mitja hora tard. Més de trenta càmeres, fotògrafs i periodistes amb gravadora els esperaven. Com que ningú organitzava, era un caos, fins que van decidir empènyer-los cinquanta metres. Desorganització total. Què costa fer tres o quatre torns, organitzadament?

Ballesteros i l'anglès

L'alcalde de Tarragona va escoltar l'anunci de les ciutats finalistes per la capitalitat cultural amb la traducció simultània. Tarragona tampoc va sortir a la traducció simultània. Molta cultura, molta cultura...

A Madrid no tenim antisistema

L’alcalde de Madrid, Alberto Ruiz Gallardón, no ho ha volgut dir davant els micròfons per no robar un protagonisme mediàtic que no li tocava, però sí que ho ha admès en una conversa informal amb els periodistes pocs minuts abans de l’esmorzar informatiu que Soraya Sáenz de Santamaría ha ofert al Ritz. A Madrid no s’hi podrien produir incidents com els que van tenir lloc a Barcelona el 29-S, ni s’hi veurà encaputxats cremant contenidors. Pura i simplement perquè no n’hi ha, o no estan organitzats. ‘No és mèrit nostre’, ha dit, ‘és que no en tenim’. La casualitat ha fet que en aquest precís moment aparegués el líder del PP, Mariano Rajoy, disposat a encaixar la ma de l’alcalde. Rajoy, que només havia sentit aquestes dues frases de l'alcalde i no sabia de què anava la conversa, ha sentenciat dirigint-se als periodistes: ‘Segurament, el mèrit sí que és seu’.

Vaga 2.0, piquets 0.1

Un alt càrrec de La Moncloa amb poca pressa analitzava aquest dijous al pati del Congrés l’impacte que les noves tecnologies han tingut a la vaga general del 29-S. Explicava que la vaga general del 14-D de 1988 va tenir èxit, en bona mesura, perquè un operari de RTVE va pitjar un botó i va tallar l’emissió quan passaven pocs segons de les 12 de la nit, just quan començava la vaga (TV3 va emetre informatius en serveis mínims). Aquell gest, que incomplia l’obligació de servei públic de la televisió espanyola, va fer que la vaga general passés de ser una entelèquia a un fet tangible a totes les llars de l’Estat. TVE no emetia. El país estava aturat. La vaga era una realitat.

22 anys després la vaga del 29-S s’ha caracteritzat per tot el contrari. Els sindicats –més que els aparells, les seves bases- han bolcat la convocatòria a Internet i han encès les xarxes socials. Els mitjans de comunicació, Twitter i Facebook han estat les grans places públiques on milions de persones han pogut seguir i participar en directe dels preparatius i el desenvolupament de la vaga (http://twitter.com/huelgageneral). Partidaris i detractors de l’aturada han creat grups al Facebook (algun de fins a 60.000 membres) que han pugnat per situar el seu missatge a la xarxa. La vaga del 29-S ha estat la més anunciada i retransmesa de la història de l'Estat, amb centenars de mitjans digitals, ràdios i televisions informant amb celeritat sobre els esdeveniments a cada racó a partir de mitjanit.

De la vaga de 1988 a l’actual només n’ha sobreviscut una cosa: uns piquets informatius que han perdut la seva funció original (tothom està informat i ni tan sols poden ser l’excusa dels treballadors amb por de ser acomiadats si s’aturen) i que han esdevingut autèntics agents coercitius. Toxo i Méndez van voler iniciar la vaga amb ells en un acte a la Puerta del Sol abans d’escampar-los per Madrid, un gest que denota poca confiança en la capacitat de convenciment del seu propi discurs.