PSQuè?

Si jo dissenyés l’estratègia electoral del PSOE no trigaria ni un minut a situar Carme Chacón com a candidata a la presidència del govern espanyol. Sí, ja ho sé, em diran que Chacón és jove i inexperta, poc bregada en el cos a cos del Congrés, que ha convertit el silenci en mèrit polític i que no s’ha mullat ni un sol cop –ni un- per defensar els interessos del PSC a Madrid ni per encaixar les bales que rep Zapatero a causa de la crisi.

Però aquests són precisament els secrets que expliquen que Chacón sigui una de les figures més ben valorades del govern espanyol, que hagi patit un desgast nul mentre ha ocupat dues carteres i que mantingui al tambor tots els cartutxos necessaris per lliurar la batalla contra Rajoy. Les bases socialistes l’adoren i només cal anar a un dels mítings de campanya a qualsevol racó perdut de la geografia espanyola per veure que l’esperen amb ganes d’aplaudir.

Pensin-ho un minut, vostès qui posarien per plantar cara a Rajoy? Un gat vell, llest, calb i escladat que ja exercia de ministre de la Presidència dels governs de Felipe González i a qui persegueixen fantasmes antics i no tan antics, des dels Gal al Faisán... o una dona jove i dinàmica, en plena efervescència i plena de promeses i il•lusió. Si ho dubta, imagini’s Rajoy i Chacón en un cara a cara televisiu. El passat contra el futur.

Però si jo fos a Ferraz no triaria Chacón per això, triaria Chacón per fer emmudir –qui sap si per sempre- les veus molestes del PSC. La número ú dels socialistes catalans a les eleccions generals mai ha combregat amb les directrius del carrer Nicaragua i fins i tot s’ha permès el luxe de donar per bona la sentència de l’Estatut. En canvi, ella té la patent del PSC a Madrid i als socialistes catalans no els tocaria cap altre remei que donar suport explícit a la seva candidata.

On quedaria la capacitat crítica del PSC amb Chacón al capdamunt del PSOE? Què se’n faria de la vella cantarella del grup propi a Madrid? Quin futur se li depararien a les velles glòries del “sector catalanista” del PSC? Aigua al vichí. Escac i mat. Punt i final per al partit germà. A vegades les victòries semblen derrotes. A vegades ni tan sols semblen victòries, però s’han de celebrar.

Aprofitant el temps

D'això ja fa dies. Van ser moltes hores les que vam haver d'esperar el final de les converses entre Foment i sindicats per acordar els serveis mínims al ministeri de Foment. No tant com la reunió que acabar al desacord pel que fa a la reforma laboral, però gairebé. A diferència d'aquesta anterior reunió, no vam haver d'estar al carrer, sinó que ens van deixar entrar. I sortiem a l'aparcament a fumar i a xerrar, hores i hores. Van ser 12 hores eh. Vam arribar a la tarda, esperant que l'acord seria pim pam. Ens anaven dient que la cosa ja gairebé estava feta. Al final la roda de premsa va ser a les sis del matí. Entremig, què? El ministre Blanco va sortir de la reunió cap a la una de la matinada, va veure que hi havia periodistes estaven asseguts en rotllana i va preguntar què feien. A partir del segon 40 del vídeo ho podeu esbrinar. Però el vídeo està tallat en aquest punt, per què? Potser perquè va dir que 'seria terrible' el ministre participant en l'activitat que feien els periodistes després de la reunió amb els sindicalistes. Com tohom, sense el micro també guanya en Blanco.

M. C.

CAGADA A LES CALCES

Quin paperàs que ha hagut de fer Leire Pajín avui. Zapatero calla, Blanco també (pensa la metàfora per dir demà) i ella ha hagut de posar cara de l'"aquí no passa res i som l'exemple de la democràcia". Algú va mentir 3 vegades i ella ho ha fet sis cops quan li hem demanat si la victòria de Tomás Gómez feia més feble Zapatero.
Sis cops ha respòs que el seu partit és un exemple de democràcia. Perquè ho dubtem tant?

Leire Pajín sol conversar amb els periodistes uns minuts després de les rodes de premsa, l'últim dilluns de setembre van ser 7 o 8 minuts, hi havia "bon rotllo" en la conversa que òbviament era OFF però podia ser ON perquè no va dir res de l'altre món. Avui s'ha escapat uns segons després d'acabar la roda de premsa, no fos cas que no tingués resposta a les preguntes òbvies. Aquí en teniu algunes justificacions. Això si, visca la democràcia!

L'art d'invertir des del quilòmetre zero

Es diu que una imatge val més que mil paraules, i en aquest cas, més que mil paraules, mil milions d’euros. El quadre que es pot veure a la fotografia es troba a la sala de reunions més gran del ministeri de Foment, a la tercera planta, i explica de forma ràpida i visual una manera d'entendre la política d’inversions de l’Estat . És l’Espanya radial que neix al quilòmetre zero. De corredor Mediterrani, res, de connexions transversals, res. De Madrid a la perifèria.

Fa gràcia veure’l aquesta setmana just en el moment en què es repeteix la batalla entre el PSC, d’una banda, i CiU i ERC, de l’altra, sobre el grau d’inversió real a Catalunya. Foment i els socialistes catalans sostenen que els comptes de Salgado compleixen escrupolosament la disposició addicional Tercera de l’Estatut i destinen a Catalunya el 18,6% del total, mentre que els nacionalistes diuen que quan es llegeix la lletra petita la inversió es redueix al 15%, i recorden els 800 milions que l'Estat no ha executat dels pressupostos dels anys 2007 a 2010. A Andalusia la inversió al 2011 és del 18%, sense lletra petita.

Per cert, l’obra, titulada Mapa i signada per Pelayo Ortega, va ser adquirida al 2002 per encàrrec de l’aleshores ministre Francisco Álvarez Cascos juntament amb vuit pintures més per 240.000 euros, 400 milions de les antigues pessetes, a la galeria Marlborough, dirigida per la seva companya sentimental, María Porto (amb qui es va casar en segones núpcies al 2006). Quan hi ha haver canvi de govern i Zapatero va substituir Aznar a La Moncloa, ni Magdalena Álvarez ni José Blanco la van fer retirar. Potser és per estalviar, o que s’hi senten còmodes.

Roger Pi

Els sindicats no saben organitzar ni un canutasso

Els secretaris generals d'UGT i CCOO havien d'atendre als mitjans de comunicació a un quart de set del 29S a Cibeles de Madrid perquè la manifestació sortís a dos quarts. Però Méndez i Toxo van arribar gairebé mitja hora tard. Més de trenta càmeres, fotògrafs i periodistes amb gravadora els esperaven. Com que ningú organitzava, era un caos, fins que van decidir empènyer-los cinquanta metres. Desorganització total. Què costa fer tres o quatre torns, organitzadament?

Ballesteros i l'anglès

L'alcalde de Tarragona va escoltar l'anunci de les ciutats finalistes per la capitalitat cultural amb la traducció simultània. Tarragona tampoc va sortir a la traducció simultània. Molta cultura, molta cultura...

A Madrid no tenim antisistema

L’alcalde de Madrid, Alberto Ruiz Gallardón, no ho ha volgut dir davant els micròfons per no robar un protagonisme mediàtic que no li tocava, però sí que ho ha admès en una conversa informal amb els periodistes pocs minuts abans de l’esmorzar informatiu que Soraya Sáenz de Santamaría ha ofert al Ritz. A Madrid no s’hi podrien produir incidents com els que van tenir lloc a Barcelona el 29-S, ni s’hi veurà encaputxats cremant contenidors. Pura i simplement perquè no n’hi ha, o no estan organitzats. ‘No és mèrit nostre’, ha dit, ‘és que no en tenim’. La casualitat ha fet que en aquest precís moment aparegués el líder del PP, Mariano Rajoy, disposat a encaixar la ma de l’alcalde. Rajoy, que només havia sentit aquestes dues frases de l'alcalde i no sabia de què anava la conversa, ha sentenciat dirigint-se als periodistes: ‘Segurament, el mèrit sí que és seu’.